Bleh

No hace falta parecerte apto

Ara que em situe com un metrònom entre totes les disposicions del que puc ser i em veig amb la necessitat de definir-me amb el que la resta sap de mi, em trobe amb mi mateixa explicant-m'ho fa tres anys:

Y qué si no se doblar los calcetines, ni pronunciar el francés correctamente, ni callarme cuando debería hacerlo, ni esconder mis disgustos, ni hacer la lista de la compra, ni hacer que mi ropa huela bien recién salida de la lavadora, ni quitarle las espinas al pescado, ni ocultar que un regalo no me ha gustado, ni ver más allá de las pequeñas cosas, ni conseguir tener mi habitación ordenada más de tres días seguidos, ni decidirme entre tantas cosas, ni comprar sin comparar, ni hacer que las toallas no rasquen, ni aguantarme las cosas, porque no me da la gana y punto, qué si aunque nunca me haya gustado el chocolate de vez en cuando me apetezca, si no me gusta hacer el amor cuando me lo piden, ni tengo un estilo definido en nada, si robo libros de Kundera, y me encantan las canciones de las películas, y los ojos de Anna Karina...y qué?

I en el recompte continue sense saber doblegar calcetins, i de francès cada vegada en se menys, però vaig deixar d'obrir la boca moltes voltes per amagar els disgustos, per a la roba només calia tirar més suavitzant, que ja se que no és bo..., de peix ja no em puc menjar així que això que m'estalvie, em regalen tan poques coses que no em podria disgustar res, els arbres continuen sense deixar-me veure el bosc tot i que poc a poc em torne menys en un picot que ho fa tot astelles, cada volta em costa menys decidir, i si alguna cosa m'agrada me la compre i punt, les tovalles rasquen més cada vegada que les rente, i el xocolate el suporte menys encara, he fet l'amor quan me l'han demana't i no és que no m'agrade és que ho odie, m'he fet adulta i pague els meus propis llibres, adore les cançons de les pel·lícules, i Anna Karina amb 70 anys té encara uns ulls impressionants

Que tinc encara als llavis el gust de les pigues de la teua esquena

Quinientas preguntas

Les paraules reboten en un cervell que perd el nord, que perd el centre de gravetat entre els imans gravats amb el que ú és i no és. I a la taula el cafè que et deixes pel matí encara olora a hores d'ara com a únic vincle dels moments compartits. I al llit una samarreta suada, i a la pica uns plats bruts del que no havia d'haver passat. I les paraules son com els llavis que et besen en el front, que et diuen el respecte que s'atorga però et fan baixar el cap amagant el que de veritat voldries. Perquè sempre guanya qui abans dispara.