Les paraules reboten en un cervell que perd el nord, que perd el centre de gravetat entre els imans gravats amb el que ú és i no és. I a la taula el cafè que et deixes pel matí encara olora a hores d'ara com a únic vincle dels moments compartits. I al llit una samarreta suada, i a la pica uns plats bruts del que no havia d'haver passat. I les paraules son com els llavis que et besen en el front, que et diuen el respecte que s'atorga però et fan baixar el cap amagant el que de veritat voldries. Perquè sempre guanya qui abans dispara.
No hay comentarios:
Publicar un comentario